• El camí blanc segueix el vermell

    Feia tan temps de l’última vegada que només de recordar-ho em ficà la pell de gallina de l’emoció. De fet, feia anys ja. Potser haver trobat aquella feina que em mantingué sempre ocupat va fer que no tingués ni temps de pensar-hi, però just ara que acabo de recordar aquell dia d’hivern passejant pel parc, tot nevat i només un rastre de petjades davant meu… Encara no m’explico com em va sortir tant bé i vaig gaudir d’aquella sensació, d’aquella experiència. Em sap greu fantasiejar però no tots els assassins poden dir que han aconseguit el crim perfecte sense mai ser enxampats. Recordo aquelles petjades com si ara mateix les tornés a seguir, jo trepitjant-les, seguint-les pel darrere sense deixar el meu rastre, com si fora un infant jugant, però sense ni pensar-hi em vaig trobar amb l’autor d’aquelles petjades, allà palplantat mirant els ànecs de l’estany, nedant i saltant entre les plaques de gel. Suposo que allò era del tot inevitable, ni aquell silenci només trencat per les fulles del vent ni aquelles bèsties voletejant entre elles, ni tampoc les meves passes van fer que es girés. Tampoc va emetre cap queixa, com si m’estigués esperant, quan en clavar-li el ganivet al coll pel lateral començà a brotar la sang calenta que li baixava per la jaqueta i deixà aquell preciós contrast de color viu sobre la neu verge. Tan emocionant fou aquell moment mentre observava com aquella trista vida marxava que no l’he tornat a sentir més. Ningú més caminava per aquella zona del parc aquell dia, semblava com que m’ho havien preparat per a mi. Només per precaució li vaig treure les sabates quan es desplomà i tot i que eren una talla més gran que la meva, vaig seguir caminant marxa enrere altra vegada […]

    Read More...0
RelatsVictor Seguí