• El camí blanc segueix el vermell

    CATALAN ONLY Feia tan temps de l’última vegada que només de recordar-ho em ficà la pell de gallina de l’emoció. De fet, feia anys ja. Potser haver trobat aquella feina que em mantingué sempre ocupat va fer que no tingués ni temps de pensar-hi, però just ara que acabo de recordar aquell dia d’hivern passejant pel parc, tot nevat i només un rastre de petjades davant meu…Encara no m’explico com em va sortir tant bé i vaig gaudir d’aquella sensació, d’aquella experiència. Em sap greu fantasiejar però no tots els assassins poden dir que han aconseguit el crim perfecte sense mai ser enxampats.Recordo aquelles petjades com si ara mateix les tornés a seguir, jo trepitjant-les, seguint-les pel darrere sense deixar el meu rastre, com si fora un infant jugant, però sense ni pensar-hi em vaig trobar amb l’autor d’aquelles petjades, allà palplantat mirant els ànecs de l’estany, nedant i saltant entre les plaques de gel. Suposo que allò era del tot inevitable, ni aquell silenci només trencat per les fulles del vent ni aquelles bèsties voletejant entre elles, ni tampoc les meves passes van fer que es girés. Tampoc va emetre cap queixa, com si m’estigués esperant, quan en clavar-li el ganivet al coll pel lateral començà a brotar la sang calenta que li baixava per la jaqueta i deixà aquell preciós contrast de color viu sobre la neu verge.Tan emocionant fou aquell moment mentre observava com aquella trista vida marxava que no l’he tornat a sentir més. Ningú més caminava per aquella zona del parc aquell dia, semblava com que m’ho havien preparat per a mi. Només per precaució li vaig treure les sabates quan es desplomà i tot i que eren una talla més gran que la meva, vaig seguir caminant marxa enrere altra vegada seguint […]

    Read More...0
  • Fases Lunars, màgia i ritus. Part 1

    Una nit de tardor es trobava caminant sense rumb sota una lluna plena que il·luminava quasi amb una totalitat diürna. El camí era abrupte, feia vent i les rames dels arbres li tocaven la cara, a penes podria caminar de no ser per sort d’aquell estat de la fase lunar que l’ajudava a evitar entrebancar-se i caure, pensà. En realitat tot ho tenia planejat, no el camí però sí el final, tot estava decidit. Ja feia massa temps que tenia discussions, no comprenia com podria aguantar tota aquella pressió sense explotar. Havia de trobar una solució a tot allò. Era la seua vida o una altra però no hi hauria final feliç. Era la seua venjança.Quan va nàixer, els seus pares li van posar el nom de Tardor, potser perquè no volien saber si seria nen o nena i esperaven amb sorpresa aquella benedicció. Potser també perquè esperaven que nasqués en aquella bonica època de l’any de colors ataronjats. Ella, de totes formes pensava que el seu nom era trist, les flors perdien color, els arbres i els animals hivernarien ben prompte i tot passaria a un fred gris avorrit i trist. Per a ella era com un nom d’acomiadament.La raó de tot aquell malestar era sobre la seua persona, sabia que era algú especial, tenia el do de conèixer qui mentia i qui no. S’havia jugat moltes vegades l’esmorzar, alguns bolígrafs o inclús la bossa amb els llibres, a l’escola, quan algun company o companya mentia, i sempre havia aconseguit guanyar. Inclús un dia va fer enrojolar-se la seua professora de l’institut una vegada quan va excusar-se per un mal de cap.Els problemes començaren allí mateix, en aquell institut avorrit durant la seua etapa adolescent. No podia comprendre com hi havia tanta gent mentidera, falsa i hipòcrita. […]

    Read More...0
  • (Català) El timbre

    Com cada dia, després de despertar amb el dolç però ja repetitiu i pesat so del despertador, m’aixecava, anava al bany, feia els meus estiraments i em preparava l’esmorzar. Era bastant normal sentir a primera hora ben aviat com la vida començava amb els més matiners, de tant en tant si em despertava una mica abans de l’hora, servia de quietud pensar que encara quedaven uns minuts més de descans. Tot i que aquesta vegada no va ser el despertador qui va sonar per desvetlar-me dels meus somnis. Era el timbre i sonava insistentment per a aquelles hores. Em va sobresaltar per moments, vaig imaginar que alguna cosa hauria passat al veïnat, amb algun amic o familiar. En observar per l’espiell, la meua sorpresa va ser quan vaig veure aquella indumentària, es tractava d’un repartidor a domicili, gorra d’un verd festuc, samarreta a conjunt, pantalons curts de butxaques de color negre i un paquet en una mà. Em vaig vestir tan ràpidament com vaig poder amb una samarreta una mica arrugada i uns pantalons curts que tenia per allí tirats mentre el timbre tornava a insistir, encara sense rentar-me la cara i ni tan sols pentinar-me vaig obrir la porta. Després d’estirar el pom ràpidament vaig trobar-me, per les presses per no fer esperar molt, amb un paquet al meu nom gairebé a l’altura de la meua cara, una indumentària cridanera de transportista a domicili i uns ulls acostumats a matinar i, com es trobava tan a prop de la porta i en conseqüència de la meua cara, gairebé ens freguem els dos rostres. En aquestes hores, per a mi encara aviat, aquells ulls brillaven amb una alegria gens habitual en les persones que coneixia. Després de disculpar-me pel retard en obrir la porta i l’ensurt per les presses, un somriure va esborrar qualsevol indici d’indignació o enuig […]

    Read More...0
NarrativesVictor Seguí