El camí blanc segueix el vermell


CATALAN ONLY

Feia tan temps de l’última vegada que només de recordar-ho em ficà la pell de gallina de l’emoció. De fet, feia anys ja. Potser haver trobat aquella feina que em mantingué sempre ocupat va fer que no tingués ni temps de pensar-hi, però just ara que acabo de recordar aquell dia d’hivern passejant pel parc, tot nevat i només un rastre de petjades davant meu…
Encara no m’explico com em va sortir tant bé i vaig gaudir d’aquella sensació, d’aquella experiència. Em sap greu fantasiejar però no tots els assassins poden dir que han aconseguit el crim perfecte sense mai ser enxampats.
Recordo aquelles petjades com si ara mateix les tornés a seguir, jo trepitjant-les, seguint-les pel darrere sense deixar el meu rastre, com si fora un infant jugant, però sense ni pensar-hi em vaig trobar amb l’autor d’aquelles petjades, allà palplantat mirant els ànecs de l’estany, nedant i saltant entre les plaques de gel. Suposo que allò era del tot inevitable, ni aquell silenci només trencat per les fulles del vent ni aquelles bèsties voletejant entre elles, ni tampoc les meves passes van fer que es girés. Tampoc va emetre cap queixa, com si m’estigués esperant, quan en clavar-li el ganivet al coll pel lateral començà a brotar la sang calenta que li baixava per la jaqueta i deixà aquell preciós contrast de color viu sobre la neu verge.
Tan emocionant fou aquell moment mentre observava com aquella trista vida marxava que no l’he tornat a sentir més. Ningú més caminava per aquella zona del parc aquell dia, semblava com que m’ho havien preparat per a mi. Només per precaució li vaig treure les sabates quan es desplomà i tot i que eren una talla més gran que la meva, vaig seguir caminant marxa enrere altra vegada seguint les mateixes empremtes que minuts abans aquelles mateixes sabates havien trencat el meravellós llit blanc.
En sortir d’aquell camí entre arbres alts i sortir-ne a una zona més ampla que ja no era només de verge neu blanca, sinó que hi havia un camí ben xafat i fangós, em vaig poder calçar novament les meves botes. Aquell camí on unes empremtes de calçats es mesclaven entre d’altres deixant un mosaic res agradable a la vista de formes i volums a la neu bruta d’un marró fosc ja desfent-se va ser la meva escapatòria.
En sortir del parc em vaig desfer d’aquelles sabates i vaig seguir el meu camí una vegada més com cada dia, cap a l’oficina, per si sortia alguna cosa.
Curiosament aquell era el meu dia de sort i després de l’inesperat i emocionant troballa al parc, aquella senyora avorrida de l’oficina m’informà que hi havia una oferta de treball que podria ser del meu interès.
Aquell dia, per alguna raó inexplicable, la meua vida canvià per sempre i potser allò del parc va ser el detonant o simplement un senyal de canvi de cicle.
Sense dubtar-ho vaig acceptar el treball d’ajudant de cuina a un creuer turístic i des de l’endemà vaig passar vint i cinc anys sense sortir d’aquell lloc fosc, humit, inquiet i moltes vegades inclús agradable. Passàvem de l’hemisferi nord al sud, sempre en temporada d’estiu. Mai vaig demanar vacances, ni se’m va passar pel cap canviar de feina. Només veia la llum natural alguns dies de tant en tant i no em donava temps ni de pensar en res millor que seguir allà baix, preparant el menjar, entre el camerino, la sala de personal i la cuina, la qual es tornà sense voler, la meua passió. Aquell treball em donà l’oportunitat, al cap d’uns anys, de ser el cap de cuina quan els meus superiors es van anar jubilant. Ara però, també jubilat i sense tot aquell tràfec diari, la vida s’ha tornat avorrida altra vegada.
En acabar la meva vida laboral, no amb ganes, sinó perquè em van presentar els papers de la jubilació i em vaig veure obligat a firmar-los, vaig tornar a la ciutat de la qual no em va donar temps ni temps de d’acomiadar-me en oferir-me aquell treball. Era jove, no tenia moltes amistats i tampoc no va fer falta fer massa equipatge. Els ingressos durant tots aquells anys eren bons i les despeses al vaixell eren mínimes. Només alguns llibres de cuina per aprendre noves tendències i algunes cerveses quan fèiem algun dia d’escala i m’escapava unes hores al bar més proper al port.
En tornar, em vaig poder permetre llogar un bon apartament a les afores, prop d’una zona rica, silenciosa i potser la més bonica de la ciutat.
Tot i gaudir econòmicament i de temps lliure, no coneixia a ningú i la novetat es va convertir en dies d’avorriment que cada vegada es feien més llargs i insuportables.
Novament, el passeig era quelcom que ara ja amb l’edat també necessitava a fer i d’alguna manera m’entretenia, però no trobava res més interessant a fer i arribava sempre molt cansat a casa.
Vaig provar moltes coses, des d’unir-me a grups d’ancians per fer alguna amistat fent petar la xerrada fins a participar en activitats i tallers però res em satisfeia realment, acabava avorrit i no hi tornava. Als pocs dies em trobava novament passejant pel veïnat sense altra cosa a fer que esperar l’hora de dinar o anar al llit. Ni la ràdio o la lectura m’omplien.
Tot canvià novament aquest dia calorós el qual després de la ruta per enèsima vegada, m’hi he topat amb una piscina municipal. No anava preparat però a l’entrada hi havia un anunci on es venien banyadors i xancletes, també es lloguen tovalloles per qui no en porta.
Tants anys vivint sota el nivell de la mar i mai m’havia passat pel cap d’aprendre a nedar. Potser era l’hora de provar-ho. Encara que no sabia ben segur si ho faria, però sense pensar-ho em fico allà dintre i compro el banyador i les xancletes. Almenys per romandre baix l’ombra d’aquells arbres grans que envolten la piscina i on la gent s’estira sense fer res.
En sortir del vestidor em fico baix la dutxa, que em refresca al moment. Aquest complex és molt més gran del que imaginava, la piscina principal és molt gran, dividida en parts per a diferents edats o nivells imagino, per la seva profunditat. Entre els arbres hi ha una gran zona de gespa on la gent s’estira a descansar, tant a l’ombra com al sol. Com un ventall de molts colors, les tovalloles, les banyadors, les pells dels qui passen més hores al sol i les de qui no agafen color, tot molt cridaner i nou per a mi.
Tot això és molt més gran i interessant del que hauria imaginat, la caseta del vigilant, els trampolins on els joves salten sorollosament, la piscina amb un tobogan per als infants, la cantina on serveixen begudes i snacks. Tot és molt més del que havia esperat en plantar-me davant la porta d’entrada, però el que més em sorprèn és que en estirar-me baix l’ombra d’un arbre i observant tot allò al meu voltant, aquella emocionant sensació del parc aquell dia nevat ha tornat como si fora ara mateix.
Ara, després d’observar amb calma totes i cadascuna de les persones que hi ha dintre aquest complex, no puc evitar repetir, almenys intentar-ho novament. Em pregunto si avui torna a ser un dia especial que pot canviar la meua vida novament o si és només una sensació. Hauré d’esperar el moment per descobrir-ho.
No vaig preparat, els temps han canviat i no fa falta portar arma com a protecció davant d’atracadors, també m’he fet vell i no estic en forma, no sé com hauré d’actuar, potser deixaré que el destí faci la seua part, com l’altra vegada.
He dinat a la cantina, fins i tot he entrat a la piscina petita, la de poca profunditat, on per primera vegada he sentit què es banyar-se per complet. He dedicat tot el dia mirant i observant com es comporta la gent, cosa que mai havia fet abans. Alguns humans semblen interessants, d’altres simplement diria que no són conscients. Com si foren animals, es mouen pels seus instints sense pensar o parar a mirar si respecten el descans dels altres, quina gent!
Imagino que ara em comporto com un animal jo també, a la meva manera estic buscant una víctima per a seguir allò que vaig començar fa anys. Així doncs suposo que no em puc queixar, amb la necessitat que tinc de repetir aquella sensació, tinc que estar alerta.
La gent ha començat a marxar quan el sol ja avisa que tardarà poc en amagar-se un dia més, queden pocs banyistes i les oportunitats es van reduint. Potser com l’altra vegada apareix el moment quan menys ho esperi. No perdo més temps.
Vaig a les dutxes per canviar-me, almenys si he de sortir ràpidament no cridaré l’atenció. Potser avui no és el dia, he d’anar preparat. Els vestuaris són uns llocs que sempre m’han fet quelcom de respecte, allà hi ha com una espècie de tensió que no sé com explicar. Recordo el gimnàs de l’escola, aquells vestuaris em provocaven pànic, els del vaixell, dedicats a la tripulació eren petits i d’alguna manera no em pertorbaven tant.
Em dutxo ràpid, em canvio i espero amagat per a veure si apareix l’última oportunitat abans que tanquin portes, encara sento la gent per fora. Espero pacient en un raó on puc sorprendre amb certa facilitat. He trobat unes tisores que he robat a la recepció mentre anava a la dutxa i estic preparat per a un moviment ràpid.
Sento un clic darrere meu, potser ha entrat algú i no l’he sentit. Em giro per observar la situació però és massa tard, m’ha clavat una navalla automàtica al costat, baix les costelles. Reconec la samarreta blanca i el pantaló vermell del socorrista. Quan em giro per sortir ràpid i demanar ajuda, sento com un fil fred em passa pel coll ràpidament, em fico la mà i sento la sang calenta com surt amb força.
Mentre jo observava també estava sent observat, no puc articular cap paraula, només penso en un gràcies, li dedico a ell i a aquell altre home que li vaig treure la vida un preciós dia d’hivern sobre un meravellós paisatge de neu fa molts anys, massa.
Veig com caic a terra amb força sense poder-ho evitar, no he sentit dolor, se’m fa impossible moure’m, estic paralitzat.
De vegades la vida ens sorprèn més del que podem imaginar, finalment el meu viatge arriba al seu destí, amb el contrast novament. Sento fred i només m’alleuja estar cobert per la dolça escalfor de la sang, em sento bé, tranquil.
Sembla que avui és el meu dia, si, el cicle es tanca.

El camí blanc segueix el vermellVictor Seguí
0